[30/11/2017] Medicina i Ètica. Visió humanística de la salut

CONFERÈNCIA

Medicina i Ètica. Visió humanística de la salut

A càrrec de Marc Illa Mestre *

 

Dijous 30 de novembre de 2017 | 19:30h. | Ateneu Terrassenc

* Marc Illa Mestre és Graduat en Filosofia (UB), Màster en Ciutadania i Drets Humans UB(), Postgrau en Bioètica (IBB), i actualment Màster en Bioètica i Dret (UB).

 

La medicina és la resposta a la malaltia; l’ètica, és la resposta a la medicina. La medicina, com a tècnica que intenta donar solucions a la pèrdua de salut, planteja moltes qüestions i problemàtiques que, si bé sorgeixen de la pràctica assistencial, clínica o científica, no poden trobar la seva resposta, exclusivament, en la medicina: és necessari dilucidar-les des de i amb la filosofia i l’ètica.
No té sentit parlar d’humanisme i medicina com si fossin conceptes distints. Lluny de ser un mer fet biològic, la malaltia és una experiència que porta a l’ésser humà a descobrir la seva fragilitat i la seva falta de fermesa en determinades situacions. Som humans precisament perquè emmalaltim i estem sotmesos al patiment. La manera d’emmalaltir també diu moltes coses del com es viu i, sobre tot, del com ens entenem: com és que només quan som nens, infants, fingim estar malalts? Com és que la mort continua sent un dels episodis més radicals i rellevants de la vida humana i, alhora, un dels menys planificats? N’hi ha prou amb l’accés universal al sistema sanitari per poder parlar d’una equitat en la salut? Hi ha persones i col·lectius que són més propensos a la malaltia? Si bé la malaltia és quelcom que gesta en el cos humà, en la seva biologia, les seves causes van molt més enllà de l’organisme. Els seus efectes, també: estar malalt implica irrompre una biografia, un projecte de vida. Implica la necessitat de fer un pas al costat en una societat que es caracteritza per valorar desmesuradament l’autonomia. Estar malalts no només ens recorda que precisem ser curats; sobretot ens fa descobrir que necessitem ser cuidats.
L’humanització de l’assistència sanitària va començar a reivindicar-se precisament perquè, anteriorment, el pacient era entès fragmentadament i a través de distintes especialitzacions, és a dir, merament com una malaltia a tractar. Si bé es va veure la necessitat de complementar aquesta mirada tècnica i especialitzada amb una visió humanista –que entengui el pacient com un subjecte de drets i necessitats–, aquesta visió, avui, s’ha de complementar amb una visió política i social de la salut.

 

Publicat a